-En uns dies farà dos anys que va morir mon pare. Per això, l'entrada de hui li la vull dedicar a ell.
Quan vaig començar a escriure aquest bloc, seguint el consell de mon tio Roger, l'objectiu principal era conservar totes aquelles receptes que ma mare m'anava ensenyant i, al mateix temps, compartir-les amb tots aquells que les vullgueren provar. Entre d'altres, ell mateix.
Vaig pensar que, a banda de la recepta, com a introducció, podia fer un comentari previ sobre l'origen o alguna anècdota al voltant d'ella o del seu nom, no sabia si tenia algun sentit o si interessaria algú, però ràpidament vaig veure que sí. Quan anava a casa de visita, mon pare sempre em comentava allò que havia escrit. A més, aconsellava a la gent que ho llegira, perquè era interessant. Des d'aquell moment, sempre escrivia la introducció amb il·lusió, perquè sabia que ell de seguida la llegiria, i això ja era suficient. Ara ell ja no està i no les pot llegir, sé que no hi haurà cap seguidor tant fidel, però jo les seguisc escrivint amb la mateixa il·lusió, perquè això fa que el tinga més present.
Com que ell no era una persona de cuinar, no puc posar cap recepta d'ell. El seu plat favorit quan es quedava a casa era calfar-se un pot de fesols amb un xorret de vinagre, era més una persona de bon menjar que de cuinar, i molt agraïda en aquest sentit, per cert. El que sí que podré posar d'ell és una recpeta en forma de consell, d'aquestes sí que me'n va deixar moltes, però la més important, la qual no me la va dir de paraula si no amb un fet, és que, per molt malament que estem i molt complicada que siga la situació, sempre podem dedicar un somriure a les persones que estimem.